A pesar de ser en blanco y negro, esta fotografía no es para nada del pasado, esta imagen se repite año tras año, minuto tras minuto. Seguro que te suena el lugar... África.
Niños, adultos, ancianos que mueren de hambre, de enfermedades curables, de intoxicación por el agua, etc.
¿Qué vida es esta? Y nosotros, ¿qué clase de personas somos?
Así es como damos la espalda al abandonado Tercer mundo…
dilluns, 13 d’abril del 2009
Vidas condenadas
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Laura, primer de tot dir-te que la fotografia ja per si sola, sense el text, dona un sentit de tristesa i de la búsqueda del seu objectiu, que es la vida. Llàstima que ells, no puguin viure en una societat com la nostra, que només tenint la epidemia actual, ens arribem a espantar molt, i ells, dia rere dia han de passar per situacions més greus que les nostres. Però les onze o dotze frases que has escrit ha donat una sensació d'afecte i de estimació per les persones necesitades!
ResponEliminaI si mitjançant les imatges podem donar lloc al que sentim, dient la veritat, acabem tirant un pas endavant.
No ho sé si la fotografia era així, o la has canviat en blanc i negre, realment la prefereixo d'aquesta manera, perquè té un doble sentit...(el cel es blanc, com nusaltres i per ells, es els seu objectiu molt llunyà), les persones, son de raça negra (i en la fotografia també, que reflecteix la pobresa i la miséria)és una tonteria, però fixa-t'hi.
MOLTES FELICITATS PEL BLOG, SEGUEIX AIXI!!